Document elaborat per a preparar la ponència de la companya Annalí Casanueva. Responsable del col.lectiu de lluita de gènere "Margarida Abril" dels CJC-Joventut Comunista de Catalunya.
LA CRISI EN FEMENÍ
1. COM AFECTA LA CRISI A LES DONES?
Encara és aviat per poder copsar amb estadístiques suficientment explicatives els efectes de la crisi econòmica i financera sobre la situació laboral de les dones. A més del fet del retard amb el que es recullen i es poden comparar dades significatives, cal tenir present el fet que el treball remunerat de les dones és encara molt més submergit que el dels homes, i per tant és més difícil de poder valorar amb xifres oficials el seu impacte real.
1.1 RENDA FAMILIAR
Quan es parla de que amb la crisi s’ha produït una caiguda del Producte Interior Brut, el que de fet s’està dient és que els ingressos de les persones i de les famílies (la renda familiar) també ha disminuït, tant per la precarització de les condicions de treball com per l’augment de l’atur i per la disminució del salari real. Això produeix diversos efectes negatius en les dones.
Per una banda, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.
Per una altra banda, es produeix un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars. Moltes dones, en disminuir els ingressos familiars, es veuen obligades a acudir a fer tot tipus de feines (en general poc qualificades i mal remunerades) com a complement de la renda familiar en horaris i condicions laborals de força dificultat per a una harmonització dels temps de treball i convivència. Això fa que el nombre de dones inactives (dones que no busquen feina i/o no estan disponibles per a introduir-se al mercat de treball) disminueixi. Aquesta situació s’ha agreujat de forma important i seguirà agreujant-se a mesura que s’esgotin els subsidis d’atur i qualsevol possibilitat d’ingressos pugui representar una millora econòmica de la família. Tot això condiciona el treball de la dona fora de la llar a situacions econòmiques totalment subordinades, en les que la persona que pot donar feina té l’última paraula, al marge de la voluntat personal i les necessitats familiars de les dones.
L’increment de preus dels productes bàsics (malgrat l’IPC baixi) amb sous reals estancats o pensions clarament disminuïdes pel que fa a la pujada de la cistella de la compra i productes de consum obligat com el gas, l’electricitat i el transport públic carreguen, de manera especial, els costos de l’ajust de les llars a la crisi sobre les dones. No sols és més treball propi, sinó menor consum per a les pròpies dones, arribant en molts casos per sota del nivell de suficiència fins a posar en situació crítica la pròpia salut.
1.2 POLÍTIQUES SOCIALS
Des del feminisme hi ha des de fa molt de temps una critica a les institucions del benestar i a la concepció tradicional del que s’entén per ciutadania social perquè des de el seu origen van ser concebudes en patrons masculins. Si bé es cert que ambdues han contribuït a la “atenuació de las classes” perquè subministren prestacions a les persones sense tenir en compte el valor de mercat que aquestes tenen, només inclouen com a beneficiaris als “ciutadans-empleats”.
De fet aquest critica és en gran part vigent ja que fins fa molt poc no existien prestacions socials no contributives i les actuals son encara molt minses. Per altre banda, al nostre país, la quarta pota de l’estat del benestar és molt incipient i encara no està ben arrelada. En la gran majoria dels casos son les dones les responsables de realitzar les feines de cura i reproducció d’una manera no remunerada a l’àmbit privat i d’una manera poc remunerada a l’ambilt públic, sense que l’Estat s’ocupi de garantir aquests serveis tant fonamentals per al benestar social.
Amb la crisi, aquesta situació s’agreuja ja que Hisenda recapta molt menys fons –procedents tant dels impostos directes com dels indirectes (menys rendes del treball, menys consum, menys activitat econòmica...)– i, com massa vegades, una disminució dels ingressos es tradueix en una disminució de les despeses. En aquest sentit, l’àmbit més afectat és el de les polítiques socials que afavoreixen la situació de les dones (un exemple clar és la disminució de pressupost per a la llei de dependència). En ser les “polítiques amigues de les dones” les que abans deixen de comptar amb finançament públic, la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar serà dificultosa, amb efectes de gènere lesius de manera especial per a les dones que assumeixen els treballs familiars fonamentals per a la vida.
1.3 DESLOCALITZACIONS
Com ja va començar a analitzar la Secretaria de la Dona de CC.OO amb l’estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya, les deslocalitzacions són especialment lesives pels interessos de les dones treballadores. Amb la crisi econòmica s’agreuja el ritme de les deslocalitzacions, deixant en alguns casos territoris sencers sense indústries on hi treballaven moltes persones. Les empreses –malgrat seguir presentant balanços amb beneficis – es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i una ma d’obra menys reivindicativa, amb les conseqüències ja esmentades. Per a les dones –que nombrosos estudis demostren solen treballar més a prop de la seva llar – la possibilitat de trobar feina a molta distància de casa seva –si es produeix– significa un element desincentivador important, complica encara més l’organització de la vida quotidiana i agreuja la dependència econòmica de les dones –si finalment es veuen obligades per manca real d’oportunitats o per desincentivació, a abandonar el mercat de treball-.
1.4 PRIVATITZACIONS
En crisis anteriors s’han demostrat que augmenten el nombre de privatitzacions en sectors tan fonamentals com l’ensenyament, la formació i la salut. Sentim a parlar massa sovint de co-pagaments en el servei de salut pública per exemple. Aquestes privatitzacions tenen també un biaix de gènere i de classe que cal denunciar. Cal recordar que les empreses, al contrari que els serveis públics, és regeixen per la maximització dels beneficis econòmics i per tant no tenen en compte l’aspecte social que és tan important en serveis d’aquesta naturalesa. Quan els serveis públics d’assistència funcionen malament, les dones son les que carreguen amb els costos d’aquest mal funcionament. Per una banda incrementen les hores de feina per tal de que el benestar familiar no es vegi reduït i per altre banda són les encarregades de buscar alternatives als serveis public amb l’augment d’hores de feina i angoixa que aquest fet comporta. Es per tot això que son les dones les que més pateixen els efectes nocius de les privatitzacions en d’abastiment de serveis bàsics que són públics per naturalesa.
1.5 MIGRACIÓ
Amb la globalització la divisió del treball per gènere ja no coneix fronteres ja que les dones immigrades a casa nostra son les que tenen cura de la nostra gent gran i dels nostre nens. Paradoxalment, les traves al re agrupament familiar impossibiliten que aquestes dones puguin tenir cura personal també de les persones grans o de les criatures de la seva família.
La globalització del capitalisme més atroç fa que la crisi sigui a nivell mundial i afecti particularment els països més pobres. Aquesta situació fa que més gent es plantegi buscar millors condicions de vida a l’exterior, afavorint així les xarxes de tràfic il·legal de persones (com les de prostitució). D’aquesta manera augmenta el nombre de persones migrades irregulars.
Per altre banda, segurament es produeix un efecte contrari en les persones migrades que han estat contractades en origen i per a les quals la finalització de contracte significa la tornada al país d’origen. Així, es disminueix el nombre de persones migrades regulars.
També es pot produir un efecte retorn pel fet de que el cost d’oportunitat de estar aquí ja no compensa. Pel que els estalvis poden significar ( per la diferència en la paritat del poder adquisitiu) un miratge de benestar en el país d’origen en tant que aquí és molt difícil trobar feina i amb dures penes, arriba per a viure. I finalment hi ha gent que prefereix tornar ja que així almenys tindrà als seus més a prop i una xarxa social que li és més propera.
1.6 MERCAT DE TREBALL, TEMPS DE COTITZACIÓ I ATUR.
Les dones tenen unes característiques concretes en la vida laboral que són diferents a les dels homes i que les fan més dèbils d’avant la crisi. Analitzarem aquestes característiques per a entendre després com afecta la crisi a les dones dins el mercat laboral.
1.6.1 MERCAT DE TREBALL I TEMPS DE COTITZACIÓ
1.- Les dones reben menors salaris que els homes. Aquest fet àmpliament comprovat es deu bàsicament als següents factors:
a) La gran diferenciació en les feines que ocupen les dones i les ocupades per homes. Així, encara que hi ha alguns avenços en sentit contrari, es poden establir feines típicament “femenines” o típicament “masculines”. Les feines “femenines” tenen, pel sol fet de ser-ho (especialment en el sector privat) menys prestacions econòmiques (menys salari, més precarietat,...) i socials (menys reconeixement, menys estatus,...). Aquest fet empíric es pot explicar perquè les prestacions econòmiques i socials d’algunes ocupacions s’han determinat d’acord amb suposicions sobre la naturalesa dels que les realitzen i no segons el seu contingut laboral o la preparació requerida. Uns salaris més baixos fa que la cotització també sigui més baixa.
b) La diferencia de costos personals (o costos d’oportunitat en llenguatge empresarial). Les donen tenen la responsabilitat social d’ocupar-se de les labors domèstiques, dels treballs de cura i subsistència i es per això que no poden promocionar-se tant com els homes en els lloc de treball remunerat que ocupen. Això acompanyat amb concepcions clarament masclistes que encara perduren a la nostre societat fa que les dones ocupin llocs de responsabilitat més baixa que el homes i que, per tant, rebin un salari menor.
c) La major presencia de dones en contractes a temps parcial. La separació històrica dels rols masculins i femenins, ha fet que les dones hagin de realitzar les labors domèstiques fonamentals per a la vida i el benestar. Aquesta situació fa que les dones que han entrat al mercat de treball hagin de fer una doble jornada i en moltes ocasions hagin de reduir la seva jornada de treball per poder comptabilitzar la vida laboral i la familiar. Així ens trobem amb una major presencia de dones que d’homes en el contractes a jornada parcial.
2.- Les donen s’encarreguen de la immensa majoria dels treballs no remunerats o reben compensacions sense possibilitat de cotització o reben un salari durant menys tems ( estan menys temps dins el mercat de treball formal, fan feines no regulades, etc.)
a) Les dones no reben salari ja que fan treballs no remunerats en l’àmbit privat. La separació de les feines en rols fa que les dones hagin d’ocupar-se de les tasques de cura, subsistència i reproducció i que per aquesta raó hi hagi dones que no s’han integrat al mercat de treball.
b) Les dones treballen dins els mercat de treball menys temps que els homes. Així com la vida laboral dels homes es pot descriure amb una forma de “U” invertida, la vida laboral de les dones s’explica per una corba en forma de “I”. La percepció d’un subsidi d’atur digne i amb durada suficient per poder trobar una altra feina, com també per tenir dret a una pensió de jubilació que signifiqui una vellesa amb accés a una renda mínima imprescindible. ve condicionada per tipus de contractació i duració de la vida laboral de les dones. Cal vigilar de manera especial qualsevol retall de les pensions de jubilació que agreugi el negatiu impacte de gènere que en l’actualitat ja tenen aquestes prestacions.
c) Les dones reben un salari que no cotitza per a la seguretat social perquè fan feines no regulades dins l’economia submergida. Històricament la proporció de dones que ha treballat en economia submergida és major que la dels homes, ens venen al cap les costureres que feien “arreglos” a casa seva, les dones que fan labors domèstiques... Aquest fet, que encara perdura actualment, contribueix a que el treball de les dones estigui invisibilitzat.
Tots aquest factors, que signifiquen un escurçament dels drets de ciutadania de les dones ja que els drets de ciutadania econòmics i social es deriven dissortadament, en gran mesura del fet d’haver tingut una vida laboral amb contractació regular.
1.6.2 ATUR
Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur. En un primer moment, l’atur semblava estar afectant molt més als homes que a les dones. Això era degut a que els sectors més afectats són en els que hi ha més percentatge d’homes empleats (per exemple, la construcció i el sector de l’automòbil, conseqüència també de la diferència de rols en els sectors productius).
Però hi ha molta feminització del treball en la indústria depenent de les grans factories de l’automòbil que ha augmentat el nombre de dones aturades a la indústria. A més, el sector serveis també està patint ja els efectes de la crisi i el nombre de dones aturades ha crescut molt per aquesta causa a partir del tercer trimestre del 2008.
Segons estudis fets fets per dones sindicalistes de la SEAT, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) no són neutrals pel que a gènere es refereix, i afecten proporcionalment a un nombre superior de dones que d’homes. A més, reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, menystenint les necessitats econòmiques, professionals i d’autonomia personal de les dones.
2. EFECTES DE LA CRISI A LES DONES JOVES
La crisi és especialment agressiva amb les persones més dèbils, amb menys poder negociador. En aquest sentit, la joventut és també un factor de vulnerabilitat i així, les dones joves són especialment vulnerables. Algunes dades com les de l’atur registrat a Espanya en l’ultim trimestres del 2008, que se situa en una taxa de 10,52 en dones majors de 30 anys i en 29,04 en dones menors de 30 anys, fan visible aquesta situació. Les dones joves son especialment vulnerables ja que no només es veuen afectades per les condicions desfavorables que afecten a les dones en general sinó que també els afecta el que afecta particularment a la joventut. En aquest apartat parlem de com afecta la crisi al jovent. Algunes efectes són:
1.- Les persones joves, al portar menys temps de cotització, reben prestacions d’atur més baixes i mes curtes. Cosa que agreuja la dependència de la joventut dels ingressos d’altres membres de la família i impossibilita que puguin gaudir d’una vida independent.
2.- Un altre efecte és refereix als paradigmes politico-economics amb els que ens ha tocat viure a la joventut. La ideologia dominant neoliberal que va començar a imposar-se mundialment a finals dels 70, ha aconseguit transformar les relacions laborals i ha imposat condicions més precàries cap a la classe treballadora. Aquestes polítiques s’han començat a aplicar als nous contractes i és per això que han afectat més a la gent jove. Per exemple, si una persona tenia un treball fix, era difícil treure-li però les noves contractacions es veuen més afectades per la ideologia dominant i mermen els drets laborals aconseguits i gaudits per les generacions anteriors.
En aquest sentit, la debilitat sindical a la nostra societat afavoreix que les persones joves que s’incorporen al mercat laboral no tinguin a l’abast mecanismes forts de negociació col·lectiva. Això, paral·lelament amb el desconeixement dels drets laborals per part de la gent jove, afavoreix una situació en la que s’han d’acceptar condicions laborals més precàries i amb menys prestacions pel futur –condicions laborals amb un major grau d’explotació- .
3.- Per altra banda, la disminució dels ingressos familiars provoca que la possibilitat d’un ingrés extra pugui arribar a ser de gran importància en el sentit que si els membres joves de la llar tenien la perspectiva de seguir formant-se, han d’abandonar aquesta opció per tal d’incorporar-se al mercat de treball. En especial per la impossibilitat de comptabilitzar la feina amb l’estudi que nova organització de Espai Europeu d’Ensenyament Superior provoca i per la insuficient dotació en beques.
Tota aquesta situació repercuteix negativament en la formació de les persones joves com a ciutadanes implicades i participatives, i a la llarga repercuteix també en la salut física i psicologia i agreuja encara més la capacitat emancipadora (entès aquest concepte des de una perspectiva ample) de la joventut.
3. POSSIBLES SOLUCIONS
1.- Prendre consciència de classe i lluitar col·lectivament. Davant aquesta situació és necessari actuar per garantir que la crisi no signifiqui una retallada dels drets aconseguits i de les lluites ja guanyades tant a nivell de classe treballadora en general com pel que fa a les lluites de les dones en particular.
En aquest sentit, és fonamental fer una lluita col·lectiva i prendre consciència de classe esdevé imprescindible. La crisi que vivim es produeix en un món on les “cadenes de producció” s’han estès per tot el planeta. La globalització ha permès que també el món del treball estigui més connectat que mai. Si alguna vegada ha estat possible un canvi revolucionari a nivell mundial, amb clar protagonisme de les forces del treball, és ara.
En aquesta situació en la que és fa evident que amb el capitalisme són molts més els i les que perden que no els que guanyen, la unió de lluites és més factible i més important.
Les successives crisi econòmiques han demostrat abastament que actuen com grans mecanismes redistributius en sentit regressiu (dels pobres cap als rics) . Cal tenir en compte que els efectes lesius que tinguin la crisi i la seva sortida dependran en gran mesura de quin sigui el poder de negociació que tingui la classe obrera, en sentit ampli (que representen la gran majoria de la població mundial) i del paper que juguin les dones dins aquesta lluita col·lectiva.
2.- Construcció d’un món alternatiu. Crisis com l’actual fan encara més evident que del sistema productiu capitalista només funciona per a uns pocs i és per això que cal lluitar per la construcció d’un món alternatiu que posi més énfasi en el benestar de les persones i no només en la reproducció del capital. Cal construir una societat basada en uns principis que condueixin a unes relacions productives, socials i personals més humanes.
3.-Empoderament de les dones i de les persones més febles. Per tal de crear una societat en la que primin les persones, cal que canviïn els paradigmes actuals i que tant les dones com les persones pertanyents als col·lectius més febles arribin a llocs de més responsabilitat i més poder i així tinguin més possibilitats de canviar la societat d’una manera més profunda. En aquest sentit és importat entendre que aquesta conquesta del poder no s’ha de fer de forma individual sinó com a col·lectiu.
4.- Combatre el virus liberal. Són tants els bombardejos ideològics que rebem cada dia que al final les idees liberals acaben per formar part del nostre sentit comú, del nostre imaginari col·lectiu. Es com si tinguéssim tots dins nostre el virus liberal. És per això molt important que la gent que tenim concepcions diferents de les que ens proposen els liberals i fem pinya i fem cas dels nostres raonaments i de les nostres percepcions encara que al principi en faci por anar en contra de la corrent.
5.- Canviar la manera de repartir les feines de cura i reproducció. Cal defensar un repartiment més igualitari de les feines que fins ara han realitzat les dones. Amb aquest objectiu cal fer una lluita paral·lela en diversos fronts. Per una banda, cal lluitar per una educació tant acadèmica com social no sexista que no reprodueixi les concepcions patriarcals de la societat. Per altre banda cal garantir que tant homes com dones siguin capaços de compaginar la vida familiar i la laboral i és en aquest sentit que s’han de defensar uns horaris que signifiquin una reducció de la jornada laboral i que permetin aquesta la conciliació.
6.-Garantir l’autonomia de totes les persones per tal de que puguin desenvolupar-se com a ciutadans participatius i, per que no dir-ho, per tal de que puguin ser més felices i més lliures. Per aconseguir això és important defensar un paper actiu de les administracions en general per tal de que garanteixin l’accés universal i públic als serveis bàsics (salut, educació, aigua, llum, transport,...) i una renda mínima indispensable per viure amb dignitat.
